La història de lo còmic, lo grotesc i la
caricatura està plena d'elements que poden relacionar-se en l'imaginari col·lectiu
amb els trastorns mentals, i que pertanyen a la societat en general. Com ara,
les representacions caricaturesques de lo inadequat, els absurds, els vicis,
les deformacions, etc. "El jardí de les Delícies", del Bosco o,
"La nau dels bojos amb Adam, Eva i la Serpent", d'anònim del 1501
serien exemples d’aquestes representacions.
Respecte als acudits de bojos hi ha de
graciosos i hi ha que mostren més la tonteria pròpia d'alguns sectors de la
població sense malaltia mental. Tenen una visió reduccionista, on les persones
que pateixen una malaltia mental són éssers dements reclosos en manicomis,
allunyada de la situació actual en què es troba el tractament de la salut
mental, molt més interessada en la rehabilitació i integració social de les
persones amb malaltia mental.
Al llarg de la història s'ha considerat
lo còmic i la rialla tant un mitjà terapèutic i positiu com també un signe
satànic i maligne. En l'antiguitat clàssica lo còmic s'identifica amb els vicis
que, a manera d'exemple i, per a evitar-los, s'havien de representar.
En "El nom de la Rosa" d'Umberto
Eco, s'ens diu per part d'un personatge que "la rialla sacseja el cos,
deforma les faccions de la cara, fa que l'home semble un mono,....” per tant, és
considerada com quelcom maligne i relacionada amb certs trastorns mentals que
usualment produeixen explosions de riure. Els adults solen controlar el
comportament dels xiquets i xiquetes amb l'argument de que "la gent es va
a riure de tu", amb el que la rialla és converteix en sinònim de ridícul.
A l'edat mitjana la malaltia mental retorna a la categoria de possessió diabòlica.
En els règims totalitaris del segle XX
la funció de denúncia de la sàtira ja no devia tenir sentit perquè tot es
considerava perfecte. Qui qüestionara el sistema era considerat boig o devia d'estar-ho
i era ingressat en centres psiquiàtrics, fins hi tot ha hagut penes de presó,
palisses i assassinats.
Pel que fa a la perspectiva de la dona
en el context de la teoria de gènere i en relació al humor, trobem que el
nombre de depressions és el doble en dones que en homes; i el paper més aviat objecte
que subjecte del fet humorístic contribueix a aquest fet. A més a més, si
parlem de dones que pateixen una malaltia mental les conseqüències encara són
més greus: poca valoració, un estat permanent de tensió, sofriment, estrès,..
Podem concloure que en el pensar general sobre
les enfermetats mentals quan parlem de lo còmic és conjuguen conceptes com lo
maligne o lo ridícul a parts més o menys iguals. A més de la humiliació i la degradació
que estan presents en els acudits deixant de banda el component humà. I que la
visió del malalt mental com a individu còmic, bufó i circenc està desvinculada
del seu context i sentit real (obsessions, estereotípies, fòbies,... ) de
manera que vulgaritzen, ridiculitzen i minimitzen problemes clínics distorsionant-ho
tot.
TALLER DE PERIODISME DEL
CRIS
